Vaig treure aquest llibre de la biblioteca perquè el meu company de treball m'ho havia recomanat. Ja anem coneixent els nostres gustos i quan em recomana alguna cosa sol encertar. El desert dels tàrtars és l'obra mestra o obra magna de Dino Buzzati. En aquesta edició d'Alianza Editorial la traducció és d'Esther Benítez.
Amb la primera traducció a l'espanyol en Gadir Editorial el 1985 venia un pròleg de Borges. A veure si trobo l'edició o el pròleg i puc llegir-lo que no venia amb la d'Alianza Editorial.
argument
el tinent Giovanni Drogo és destinat a la Fortalesa Bastiani, Una fortalesa fronterera, que limita amb el desert on han de defensar el país d'una invasió, la dels tàrtars que mai arriba.
L'anhel de tots els integrants de la fortalesa és arribar a la grandesa en en combat, defensant a la seva pàtria, però Bastiani és una frontera morta davant d'un desert on veurem passar la vida dels home dins de la rutina diària. Sense tenir res a fer ni res al que aspirar. Monotonia. La crida de desert, la malenconia. la rutina
Si hagués de definir aquest llibre amb una sola paraula seria malenconia. Dubtaria entre rutina i malenconia, però deixaria fora tristesa (per La tomba de les cuques de llum), O soledat que l'assignaria a La pluja groga.
El pas de el temps, inexorable, deixant passar la vida a cabmio d'una esperança en lloc d'aprofitar-la a l'màxim.
Arribar a la fi de la vida i adonar-te de l'error.
Si ets dels que que li agrada l'acció en les novel·les no intentis llegir-la, si vols una lecutra alegre per aixecar l'ànim tampoc te la recomano. En canvi si vols reflexionar sobre les coses importants en a l'vida i quan cal viure-les, dóna-li una oportunitat.
És curiososo perquè el llibre res més acabar-em va deixar una mica indiferent. Però a mesura que passen les setmanes s'intensifica la sensació de grandesa a l'parlar d'ell i apareix en moltes de les meves reflexions. I realment valoro aquests llibres que com més temps passa, més te'n recordes de llos ..
El pas de el temps
Una cosa que sòl anotar sempre són les referències que fan a el pas el temps. És un tema que s'està convertint en recurrent dins dels meus interessos. Si a tu també t'agrada pots llegir Com funciona el temps de La pluja groga
En aquest llibre no he pogut resistir-me a transcriure un parell de fragments que m'han agradat molt sobre el pas de el temps.
I mentrestant, precisament aquesta nit -oh, sitja hagués sabut, potser no tindria ganes de dormir-, precisament aquella nit començava per a ell la irreparable fugida de el temps.
Fins llavors havia avançat per la despreocupada edat de la primera joventut, un camí que de nen sembla infinit, pel que els anys discorren lents i amb pas lleuger, de manera que ningú nota la seva marxa. Es camina plàcidament, mirant amb curiositat voltant, no hi ha cap necessitat d'afanyar, ningú ens fustiga per darrere i ningú ens espera, també els companys avancen sense aprensions, parant-sovint a fer broma. Des de les cases, a les porta, la gent gran saluden benignes, i fan gestos indicant l'horitzó amb somriures d'intel·ligència; així el cor comença a bategar amb heroics i tendres desitjos, s'assaboreix la vigília de les coses meravelloses que s'esperen més endavant; encara ens i veuen, no, però és segur, absolutament segur, que un dia arribarem a elles.
Queda encara molt? No, només cal travessar aquell riu d'allà a fons, amb franquejar aquelles vedes turons. No haurem arribat ja, per casualitat? ¿No són potser aquests arbres, aquests prats, aquesta blanca casa el que buscàvem? Per uns instants fa la impressió que sí i un voldria aturar-se. Després se sent dir que davant és millor, I es reprèn sense pensar el camí.Així es continua caminant enmig d'una espera confiada, i els dies són llargs i tranquils, el sol resplendeix alt en el cel i apareix que mai té ganes de caure cap a ponent.
Però en cert punt, gairebé instintivament, un es torna cap enrere i e que un reixat s'ha encallat a l'esquena, tancant la via de la tornada. Llavors se sent que alguna cosa ha canviat, el sol ja no sembla immòbil, sinó que es desplaça ràpidament, ai !, gairebé no dóna temps de mirar-ho i ja es precipita cap al límit de l'horitzó; XNUMX:XNUMX adverteix que els núvols ja no s'estanquen en els golfs blaus de cel, sinó que fugen superposant les unes a les altres, tanta és la seva pressa; un comprèn que el temps passa i que el camí un dia tranquil haurà d'acabar també.
Tanquen en cert punt a les nostres esquenes una pesada reixa, la tanquen amb velocitat fulminant i no dóna temps de tornar. Però Giovanni Drogo en es moment dormia, ignorant, i somreia en somnis com fan els nens.
Passaran dies abans que drogo comprengui el que ha succeït. Serà llavors com un despertar. Mirarà al seu voltant, incrèdul; després sentirà un rebequeria de passos que arriben a l'esquena, i se li avança per arribar primer. Sentirà el batec de el temps escandir àvidament la vida. A les finestres ja no s'abocaran rialleres figures, sinó rostres immòbils i indiferents. I si ell pregunta quant camí queda, ells assenyalar de nou a l'horitzó, sí, però sense cap bondat ni alegria. Mentrestant els companys es perdran de vista, algun es queda enrere esgotat; altre ha escapat davant; ara ja no és sinó un minúscul punt en e horitzó.
Darrere d'aquell riu -dirà la gent-, deu quilòmetres més i hauràs arribat. Però mai s'acaba, els dies es fan cada vegada més breus, els companys de viatge més escassos; a les finestres hi ha apàtiques figures pàl·lides que sacsegen el cap.
Fins que Drogo es quedi completament sol i aparegui en li horitzó la franja d'un immens mar blau, de color plom. Ara estarà cansat, les cases al llarg de el camí tindran gairebé totes les finestres tancades i les escasses persones visibles li respondran amb un gest desconsolat: el bo està darrere, molt darrere, i ell ha passat per davant sense saber-ho. Oh !, és massa tard ja per tornar, darrere d'ell s'amplia l'estrèpit de la multitud que el segueix, empesa per idèntica il·lusió, però encara invisible pel blanc camí desert.
I més endavant gairebé a la fi de el llibre
Oh, si ho hagués pensat la primera nit que va pujar les escales d'una en una! Se sentia una mica cansat, és cert, tenia com un cèrcol al cap i cap desig de l'habitual partida de cartes (també anteriorment, d'altra banda, havia renunciat a vegades a pujar les escales a la carrera per culpa d'malestars ocasionals) . No li va assaltar la més remota sospita que aquella nit era molt trist per a ell, que en aquells esglaons, en aquella hora concreta, acabava la seva joventut, que a l'endemà, sense cap raó especial, ja no tornaria a el vell sistema, ni a l'altre dia, ni més endavant, ni mai.
Galeria de fotos
Algunes fotos que vaig prendre de l'llibres. Si bé no es parla de cap oasi ni per l'ambientació sembla que sigui un desert que contingui oasi. M'ha fet gràcia posar un. Però no he abusat i no he posat camells ;-)
La pel · lícula
Ara mentre escric aquesta ressenya i busco una mica d'informació, he vist que hi ha una pel·lícula, una adaptació de 1976 per Valerio Zurlini, es tracta d'una producció italo-franco-alemanya.
Intentaré buscar-la i si amb si veure-conte aquí què tal.
També s'ha escrit Esperant els bàrbars de el Premi Nobel de literatura John Maxwell Coetzee el 1980 inspirada en el llibre de Buzatti
Qui són els tàrtars?
No podem abandonar el llibre sense fer referència als tàrtars. segons la Wikipedia és el nom col·lectiu que se li dóna als pobles túrquicos d'Europa Oriental i Sibèria. Originàriament es deia així a pobles mongoles de segle XIII però es va acabar generalitzant i cridant tàrtar a qualsevol invasor asiàtic procedent de Mongòlia i occident d'Àsia.
És un tema que de moment no vaig a ampliar, però que deixo aquí anotao per si en un futur es desperta el meu interès i el reprenc.
