L'iris silvestre de Louise Glück

Aquest llibre, L'iris silvestre de Louise Glück, el vaig agafar de la biblioteca perquè era a la prestatgeria destacada on deixen una selecció de llibres. El vaig agafar sense conèixer l'autora i sense saber què era Premi Nobel. Després de dues lectures m'ha agradat molt, encara que per gaudir-lo de debò crec que n'hauria de donar unes quantes més.

L'edició i l'autora (Louise Glück)

Eduición Bilingüe, que sempre s'agraeix, de la Col·lecció Visor de Poesia Col·lecció Visor de Poesia de l'editorial Visor llibres, però trobo a faltar que tingui notes. Amb traducció d'Andrés Català.

Louise Glück, poeta nascuda a Nova York el 1943 va ser Premi Nobel de Literatura 2020 i se suposa que L'iris silvestre és la seva obra poètica més ambiciosa. Va ser Premi Pulitzer de poesia el 1993.

En començar a llegir-lo m'ha evocat els Quatre quartets de TS Eliot. No pas per l'estil dels poemes, que no és semblant. Glück és molt més clara, més neta i concisa que Eliot els poemes del qual són més llargs, més enrevessats i complexos. Però sí que s'assemblen els elements que fan servir.

Aquests jardins són d'estil anglès. La referència a les plantes, la porta el jardí i molts altres elements que apareixen en els dos poemaris.

Si t'agrada la poesia revisa la nostra ressenya de Ítaca de Kavafis.

Estructura del llibre.

El recueil de poemes es narra en 3 veus narratives. De vegades ens parla una persona, en altres ens parla Déu i d'altres sembla que la narració provingui de les plantes i elements del jardí. I totes aquestes veus interactuen entre elles. Les plantes parlen a les persones ia Déu, les persones sobretot amb Déu, i sobre els seus anhels, els seus problemes i Déu, per cens de tot, es queixa de l'ésser humà.

La relectura del poemari m'ha tornat una narració interna que no havia vist la primera vegada. Una conversa encoberta entre les veus narratives. Un dels poemes de persones parla de les violetes, i el poema següent són violetes, que parlen, personificades, donant el seu punt de vista de plantes sobre algun tema particular.

Dels 53 poemes del llibre 16 són narrats per plantes, 23 per persones i 14 per Déu. He estat veient l'ordre en què cadascú semblava, per veure si seguia algun esquema, però no. No sembla que segueixin cap ordre establert. Una llàstima hauria gaudit amb un descobriment així.

Poemaris L'iris silvestre

Tracta temes recurrents: Déu, la morts, la soledat,…

Comença el llibre amb el poema de El iris silvestre on ens parla un iris, un lliri, i ens explica el seu naixement.

Es terrible sobrevivir
como una conciencia
enterrada en la tierra oscura

It is terrible to survive
as consciousness
buried in the dark earth

M'agraden especialment els poemes en què la veu del narrador és Déu. Perquè ho mostra com un Déu, altiu, que es compadeix dels homes, que no entenen res, que no són capaços de fer res de bé. Que han perdut l?ànima.

A Collita, parla de la mort.

Me duele pensaros en pasado…

Ah, pequeñuelos, qué poco sutiles sois:
es ese al mismo tiempo el don y la tortura.

cuántas veces debo destruir mi propia creación
para enseñaros
que vuestro castigo es este:

con un solo gesto os entregué a la vez el tiempo y el paraíso.

It grieves me to think of you in the past–

Ah, little ones, how unsubtle you are:
it si at once the gift and the torment.

how many times must I destroy my own creation
to teach you
this is your punishment:

with one gesture I established you
in time and in paradise.


entre vosotros, entre toda vuestra especie, para que yo
pueda reconoceros, igual que el azul intenso
caracteriza a la escila silvestre, el blanco
a la violeta.

between you, among all your kind, for me
to know you, as deep blue
marks the wild scilla, white
the wood violet.


mientras juntas tus grandes manos,
a ti que con toda tu grandeza lo ignoras
todo de la naturaleza del alma,
que es la de no morir nunca: pobre dios tiste,
o nunca has tenido una
o no la perdiste nunca.

clasping your great hands,
in all your greatness knowing
nothing of the soul’s nature,
which is never to die: poor sad god,
either your never have one
or your necer lose one.

En un moment determinat. Quan llegeixes còmodament, un parell de versos canvien tot el significat del poema. El nodreixen de vida i una reflexió inesperada. Un clar exemple, que no sorprendrà tret de context és:

¿o acaso la cuestión fue siempre
continuar sin ninguna señal?

Or was the point always
to continue without a sign?

Recursos

  • En aquest enllaç podràs escoltar en anglès el poema que obre el volum i dóna títol al llibre, El iris silvestre.

Deixa un comentari